Dijous, 3 de juny
Tipografia i civilització
Jordi Llovet
És tan evident que comerciar amb els llibres s’ha tornat una feina ben carregada d’esculls que la Universitat de València ha endegat una col.lecció, dita Breviaris, que consisteix en opuscles de no gaire llargada – entre 60 i 120 pàgines, per ara – i títols d’autors exemplars que costen força de trobar al mercat de llengua catalana, tot per raonable preu. És tan obvi que ja no hi ha qui vengui llibres catalans, i menys encara traduccions dels clàssics, que els valencians que he dit – entre els quals li sembla veure, a un, la mà de l’il·lustrat Muñoz Jacobo – han dedicat el número 2 d’aquests Breviaris al libel de Diderot (llibre petit, vull dir, siguem etimològics!) intitulat Carta sobre el comerç de llibres. Es tracta d’un text raríssim de l’autor, que no es troba ni tan sols a l’edició de Garnier Frères de la Oeuvres Complètes de l’enciclopedista, de 1875, en 20 volums, que no he tingut cap dificultat a consultar.
El llibret va ser un encàrrec que va fer-li a Diderot el síndic del gremi d’impressors-llibreters de París, Andrè François Le Breton, que era un dels quatre editors de l’Encyclopédie de D’Alembert i companyia ( ah! L’amic Perucho la tenia tota sencera a casa, comprada a un boquinista del Sena, va dir, per quatre rals, per quatre!) publicada entre 1751 i 1765. Es tractava de reforçar els drets dels editors davant els actes de pirateria, pillatges, plagi i pràctiques fraudulentes que eren moneda de canvi en ple segle XVIII. L’opuscle té una certa, innegable actualitat, per bé que el lector es veurà obligat a transposar la categoria de llibre a la dels objectes editats avui dia sota formats més a la moda, com ara vídeos, CD i DVD. Sia per influència d’aquest llibre, sia sobretot per les lleis republicanes que van venir més tard, el cert és que França va arribar a resoldre aquest problema, pel que fa als llibres pròpiament, més bé que no ho havien fet ni van fer-ho més endavant altres cultures literàries, com ara l’espanyola o l’alemanya. Com sempre, Diderot va anticipar solucions a les qüestions d’ordre més pràctic i més elemental, com va fer-ho tota la vida amb la seva barreja de sentit comú, d’esperit benefactor i de saviesa.
L’opuscle en sí resulta lleugerament ensopit i iteratiu; i el fet és que no va agradar a l’autor ni als que l’hi havia encarregat. Però presenta dues coses positives que en fa deliciosa la lectura: d’una banda, posseeix una riquesa argumental i una perfecció d’encadenament de qüestions debatudes que encara val com a exemple insuperable de com pot abordar-se una matèria qualsevol per prima i circumstancial que sigui, amb una casuística digna de les millor lliçons de Port-Royal, diguem-ne o del mètode sistemàtic de Descartes; de l’altra, relacionada amb la primera, està tan absolutament i tan admirablement escrit que, en els pitjors dels casos, els nostres imparables (cosa paradoxal en un ofici que demana operacions mediatitzades i pausades) hi aprendrien qui-sap-lo en matèria de períodes, bell enfilall de l’argumentació i l’endreçament del material narrat. La traducció, al seu torn, és d’una bellesa i naturalitat tan grans i tan expressives, que el crític s’alça, i no pot dir-se que ho faci tot sovint, el barret davant l’art exhibit per Antoni furió, el transvassador. Feia molt de temps que no veia en valencià tan admirable: a Joan Fuster, desmanyotat a voltes, li hauria ocasionat sorpresa. Ja és molt que un llibre així acabi sent una lliçó de llengua i de composició.
Però hi ha alguna cosa més, velada. I això és que Diderot, de cap a cap del llibre, no deixa de preocupar-se (ocupació admirable dels grans homes de lletres) per la relació entre la moralitat de la civilització francesa, l’educació de la ciutadania i el problema menut que pròpiament l’ocupa. Considerar que presentar un llibre amb faltes tipogràfiques és “un menyspreu de la joventut”, com es llegeix a la pàgina 75, o opinar que l”art tipogràfic toca tan de prop al religió, els costums, el govern i l’ordre públic” (pàgina 121) són coses que mouen a l’extasi, o gairebé. (És com dir que si Diderot hagués comprovat que els actes de pirateria editorial derivaven en edicions més bones i polides que les originals, potser no les hauria blasmat de la manera emfàtica que ho fa).
¿Per què no us animeu, amics valencians, a editar el Plan d’une Université que diderot va escriure a instància de la gran russa Caterina? (volum 3 de l’edició citada més amunt). Mireu com comença: “Instruir una nació és civilitzar-la; ofegar-hi els coneixements és portar-la altra vegada a un estat de barbàrie”. Amb un idea així de contundent d’allò que hauria de ser l’educació, posat que la cosa deixés alguna empremta a casa nostra, ens estalviaríem fins i tot coses tan abominables com les que es llegeixen o se senten als Ferrocarrils de catalunya: “Prengui el seu bitllet” (per “agafi el bitllet”) o “No subjecteu les portes” (per “No agafeu les portes”). Lliçons dels clàssics! Saviesa antiga! Bon gust per les fórmules verbals elementals, mare de les altres i de la bella urbanitat!
Carta sobre el comerç de llibres
Diderot
Traducció i introducció d’Antoni Furió
Publicacions de la Universitat de València
València, 2004, 126 pàgines
Quadern/El Pais/3-6-04
Enllaços a l'autor i la seva obra:
Lettre sur le commerce des livres (text original)
Introducció al llibre (en francès)
cromets 2:02 p. m.Tipografia i civilització
Jordi Llovet
És tan evident que comerciar amb els llibres s’ha tornat una feina ben carregada d’esculls que la Universitat de València ha endegat una col.lecció, dita Breviaris, que consisteix en opuscles de no gaire llargada – entre 60 i 120 pàgines, per ara – i títols d’autors exemplars que costen força de trobar al mercat de llengua catalana, tot per raonable preu. És tan obvi que ja no hi ha qui vengui llibres catalans, i menys encara traduccions dels clàssics, que els valencians que he dit – entre els quals li sembla veure, a un, la mà de l’il·lustrat Muñoz Jacobo – han dedicat el número 2 d’aquests Breviaris al libel de Diderot (llibre petit, vull dir, siguem etimològics!) intitulat Carta sobre el comerç de llibres. Es tracta d’un text raríssim de l’autor, que no es troba ni tan sols a l’edició de Garnier Frères de la Oeuvres Complètes de l’enciclopedista, de 1875, en 20 volums, que no he tingut cap dificultat a consultar.
El llibret va ser un encàrrec que va fer-li a Diderot el síndic del gremi d’impressors-llibreters de París, Andrè François Le Breton, que era un dels quatre editors de l’Encyclopédie de D’Alembert i companyia ( ah! L’amic Perucho la tenia tota sencera a casa, comprada a un boquinista del Sena, va dir, per quatre rals, per quatre!) publicada entre 1751 i 1765. Es tractava de reforçar els drets dels editors davant els actes de pirateria, pillatges, plagi i pràctiques fraudulentes que eren moneda de canvi en ple segle XVIII. L’opuscle té una certa, innegable actualitat, per bé que el lector es veurà obligat a transposar la categoria de llibre a la dels objectes editats avui dia sota formats més a la moda, com ara vídeos, CD i DVD. Sia per influència d’aquest llibre, sia sobretot per les lleis republicanes que van venir més tard, el cert és que França va arribar a resoldre aquest problema, pel que fa als llibres pròpiament, més bé que no ho havien fet ni van fer-ho més endavant altres cultures literàries, com ara l’espanyola o l’alemanya. Com sempre, Diderot va anticipar solucions a les qüestions d’ordre més pràctic i més elemental, com va fer-ho tota la vida amb la seva barreja de sentit comú, d’esperit benefactor i de saviesa.
L’opuscle en sí resulta lleugerament ensopit i iteratiu; i el fet és que no va agradar a l’autor ni als que l’hi havia encarregat. Però presenta dues coses positives que en fa deliciosa la lectura: d’una banda, posseeix una riquesa argumental i una perfecció d’encadenament de qüestions debatudes que encara val com a exemple insuperable de com pot abordar-se una matèria qualsevol per prima i circumstancial que sigui, amb una casuística digna de les millor lliçons de Port-Royal, diguem-ne o del mètode sistemàtic de Descartes; de l’altra, relacionada amb la primera, està tan absolutament i tan admirablement escrit que, en els pitjors dels casos, els nostres imparables (cosa paradoxal en un ofici que demana operacions mediatitzades i pausades) hi aprendrien qui-sap-lo en matèria de períodes, bell enfilall de l’argumentació i l’endreçament del material narrat. La traducció, al seu torn, és d’una bellesa i naturalitat tan grans i tan expressives, que el crític s’alça, i no pot dir-se que ho faci tot sovint, el barret davant l’art exhibit per Antoni furió, el transvassador. Feia molt de temps que no veia en valencià tan admirable: a Joan Fuster, desmanyotat a voltes, li hauria ocasionat sorpresa. Ja és molt que un llibre així acabi sent una lliçó de llengua i de composició.
Però hi ha alguna cosa més, velada. I això és que Diderot, de cap a cap del llibre, no deixa de preocupar-se (ocupació admirable dels grans homes de lletres) per la relació entre la moralitat de la civilització francesa, l’educació de la ciutadania i el problema menut que pròpiament l’ocupa. Considerar que presentar un llibre amb faltes tipogràfiques és “un menyspreu de la joventut”, com es llegeix a la pàgina 75, o opinar que l”art tipogràfic toca tan de prop al religió, els costums, el govern i l’ordre públic” (pàgina 121) són coses que mouen a l’extasi, o gairebé. (És com dir que si Diderot hagués comprovat que els actes de pirateria editorial derivaven en edicions més bones i polides que les originals, potser no les hauria blasmat de la manera emfàtica que ho fa).
¿Per què no us animeu, amics valencians, a editar el Plan d’une Université que diderot va escriure a instància de la gran russa Caterina? (volum 3 de l’edició citada més amunt). Mireu com comença: “Instruir una nació és civilitzar-la; ofegar-hi els coneixements és portar-la altra vegada a un estat de barbàrie”. Amb un idea així de contundent d’allò que hauria de ser l’educació, posat que la cosa deixés alguna empremta a casa nostra, ens estalviaríem fins i tot coses tan abominables com les que es llegeixen o se senten als Ferrocarrils de catalunya: “Prengui el seu bitllet” (per “agafi el bitllet”) o “No subjecteu les portes” (per “No agafeu les portes”). Lliçons dels clàssics! Saviesa antiga! Bon gust per les fórmules verbals elementals, mare de les altres i de la bella urbanitat!
Carta sobre el comerç de llibres
Diderot
Traducció i introducció d’Antoni Furió
Publicacions de la Universitat de València
València, 2004, 126 pàgines
Quadern/El Pais/3-6-04
Enllaços a l'autor i la seva obra:
Lettre sur le commerce des livres (text original)
Introducció al llibre (en francès)